BENIMELI (Alicante) - CINEMA FABIÁN (Otro de verano)

Ubicado en c/ Mestra Consuelo Sànchiz, 19, el Cine Fabián fue inaugurado en agosto de 1948, y nació gracias al esfuerzo y al deseo del “ti Fabián” por establecer en Benimeli (380 habitantes) un cine que fuera un referente en la comarca. Al cabo de los años de estar cerrado podemos ver su desguarnecida fachada a través de Google maps. La misma empresa contaba con un cine de verano, "Pista Fabián", donde los sábados y domingos se proyectaban películas y se hacían verbenas con orquesta.

Según el Anuario del cine español 1955-56, su empresario era Fabian Lull, disponía de 250 localidades y funcionaba los domingos y festivos. Data su apertura en Agosto de 1948

========================================

Y según nos informa Paco Moncho en su visita al Ayuntamiento de Benimeli, por medio de la Concejalía de Cultura, podemos contar la historia de este cine, gracias a Adam Lull Mut, que nos dice:"

EL CINE FABIÁN:

Símbol cultural de Benimeli

    El “Cine Fabián” va nàixer gràcies a l’esforç i al desig del ti Fabián Lull per establir a Benimeli, un cine que fora un referent comarcal i cultural. Així, es va inaugurar el dia 20 de juny de 1948 amb la pel·lícula “La casa de los millones”.

    Aquest, estava format per dos recintes: el “Cine d’hivern” i el “Cine d’estiu”( també anomenat La Pista).

    Per una banda, la sala interior s’emprava a l’hivern, però també a l’estiu, concretament els dies de tempesta, adreçant ràpidament des de la cabina, el sentit de la màquina. És important destacar que contava amb aproximadament 400 butaques fixes, conformant una sala de projecció de grans dimensions i afluència.

    D’altra banda, la sala exterior, o millor coneguda com “la pista”, era el lloc més important del complex. Allí, es trobava el “Cine d’estiu” i la pista de ball, on tots els dissabtes de l’estiu es celebraven revetlles amb actuacions d’orquestres com la “Cubana Can”, “Fulleraca” o “Psico”. A més, la pista de ball contava amb una zona circular que eixia lleugerament del terra. També, cal dir que amb la intenció d’il·luminar vívament la revetlla, la pista es decorava amb perilles de colors.

    Pel que respecta al cine, en un primer moment, les pel·lícules solien ser en blanc i negre. No obstant això, a partir dels últims anys dels 50 i principis del 60, les pel·lícules amb color eren més habituals.

    Entorn a l’horari, els dies de cine solien ser dijous i diumenge, amb dos sessions al dia, sent a les 19h o 19:30h la primera i a les 22h la segona. D’estiu en canvi, les sessions començaven a les 20h. A més, abans de cada pel·lícula, sempre es projectava el noticiari “No-Do”. El cine assolia normalment el màxim d’afluència en les sessions dels diumenges, ja que es projectaven pel·lícules de més qualitat i renom. Solien projectar-se pel·lícules mexicanes, sueques i d’altres països més. Però, les que més triomfaven eren les típiques “espanyoladas”, protagonitzades per actrius com Sarita Montiel, Juanita Reina o Lola Flores. A més, es va arribar a projectar pel·lícules tan famoses com “Lo que el viento se llevó”, “América, América” o “Doctor Zhivago”. Moltes d’aquestes eren de Pre-estreno.

    Perquè les sessions es desenvoluparen correctament, era molt important la funció de l’operador. Aquesta persona era l’encarregada de la màquina de cine i de la preparació prèvia de les cintes, les quals havien d’unir-se per què es rebien separades.

    El primer operador del cine fou “Vicentet el Ratolí”, de Sanet i els Negrals. Aquesta persona fou l’encarregada de la maquina des de la inauguració fins l’octubre del 1962, any en el que va entrar el meu avi, Pepe “el fuster” del Ràfol d’Almúnia. D’aquesta manera, va ser l’encarregat, fins al tancament del cine. A més, va tindre un petit ajudant, Alberto López, que exercia tasques molt importants.

    Per si fora poc, el cine posseïa un bar, en el que van treballar cronològicament, el “Ti Fabián”, “el Santa” del Ràfol, “el Vell”, també del Ràfol i finalment Tonica Mut i Fernando Lopez, pares d’Alberto. A més, entre les altres feines del cine, va treballar gent com “el Xambo”, “el Xambet” o Gabriel “el Correu”.

  No obstant això, aquesta normalitat es va veure truncada a causa de la mort del “ti Fabián” en 1967. Per tant, el cine va passar a mans del seu hereu Higinio Peris, el qual no va poder frenar el descens de l’afluència de gent, ja que les modes anaven canviant i un nou aparell va aparèixer a la societat: la televisió. D’aquesta manera, el cine va anar perdent interés, fins que es va tancar al públic l´última setmana de febrer de 1970.

    Per finalitzar, és important destacar que, durant els 22 anys que el “Cine Fabián” va estar en funcionament, es va produir un auge cultural al poble de Benimeli. Doncs gràcies a l’afluència de veïns dels pobles del voltant, la cita amb el cine va esdevenir un acte social. Avui en dia, encara hi ha gent d’altres pobles que diu: “Benimeli? Sí, jo he anat a la pista!”

Agraïments: Tonica Mut, Alberto Lopez, Pepe “el fuster”, Paquitina Lull, Alfonso Lull “el ceba”.

Adam Lull Mut."

Colaborador: Severiano Iglesias Tortosa